És la tos que apareix en ascendir grans muntanyes, per sobre dels 4.500-5.000m.
Es creu que l'origen és multifactorial: per l'ambient fred i sec de la muntanya que es respira per la boca (per la congestió nasal freqüent i per l'esforç que suposa moure en altitud), i per una inflamació pulmonar (edema pulmonar subclínic) .
Es manifesta com una tos seca sense expectoració. Quan s'assequen les mucoses del nas, s'afavoreixen tant l'hemorràgia nasal com el risc de sobreinfecció per bacteris.
Es diagnostica per l'associació de tos coincidint amb un ascens a gran alçada.
Es caracteritza per ser resistent a antitussígens. Per a la seva prevenció es recomana beure líquid i prendre pastilles per a la tos, així com aplicar cremes mentolades o sèrum barrejat amb glicerina a les fosses nasals, per mantenir-les humides i prevenir l'aparició de la tos. Si apareix, xuclar caramels de mel i llimona sol alleujar.
No sol ser una urgència vital per la qual sigui necessari descendir.
- Nicholas P. Mason. Altitude-related cough. Cough 9.1. 2013. 1.
- P. W. Barry, N. P.Mason, M. Riordan, C. O'Callaghan. Cough frequency and cough-receptor sensitivity are increased in man at altitude. Clinical Science, 93(2), 1997. 181:186.
